HIPNOFÍLIA

No sempre he sabut quan dormia. Hi ha nits que comencen abans de tancar els ulls, i dies que no s'acaben quan el cos s'aixeca del llit. Durant molt de temps vaig creure que això era cansament, una manera defectuosa d'habitar el món. Després vaig entendre que no: que hi ha estats que no responen ni al rellotge ni al nom que els posem, i que confondre'ls amb la vigília és una forma lenta de perill. El primer cop que ho vaig notar no va passar res extraordinari. Cap visió. Cap revelació. Només una certesa incòmoda: alguna cosa ja havia començat sense mi. Tot continuava aparentment igual —els objectes al seu lloc, les persones fidels als seus gestos—, però el món s'havia desplaçat una fracció mínima, gairebé imperceptible, com si hagués ajustat la seva distància amb mi sense demanar permís. No vaig saber dir com ho havia notat. Només que alguna cosa ja no encaixava exactament amb el meu cos. Com si el lloc m'hagués recalculat. No vaig dir res a ningú. El silenci és una forma de supervivència quan encara no tens llenguatge per explicar el que et passa. Callar ordena. Callar permet sostenir el que encara no ha pres forma. Però també acumula. A vegades, en aquell estat ambigu, les paraules arribaven abans del sentit. Algunes no eren meves. No perquè vinguessin de fora, sinó perquè no havien estat pensades. Havien estat activades. No eren estranyes ni inventades. Eren paraules que semblaven recordar-se d'alguna cosa que jo encara no havia viscut. Altres cops era el contrari: el sentit hi era, dens, compacte, i les paraules arribaven tard, maldestres, com si haguessin de traduir una experiència que no els pertanyia del tot. Vaig començar a escriure fragments sense data. No eren diaris. No explicaven res. Només registraven: una imatge massa clara, una frase que no encaixava en cap conversa, la sensació persistent que alguna cosa s'estava preparant en un lloc on jo encara no havia entrat. No ho feia per entendre-ho, sinó per no perdre-ho. Perquè hi ha coses que, si no les mires, no desapareixen. S'acumulen. I quan tornen, ho fan amb pes. Amb el temps vaig entendre que el somni no és un lloc on s'entra, sinó un lloc que s'obre. I que no s'obre igual per a tothom. Alguns hi passen com qui travessa una habitació fosca. Altres s'hi queden massa estona. I n'hi ha que, sense voler-ho, deixen la porta mal tancada. Encara no sabia què implicava això. Només sabia que, a partir d'un cert moment, el somni ja no era només meu. Que les imatges començaven a tenir conseqüències. Que les paraules dites sense llengua concreta deixaven rastre. Que allò que sempre havia considerat íntim reclamava una atenció que jo sol no podia sostenir. Vaig intentar viure com si res. És sorprenent fins a quin punt el món permet aquesta ficció. Però hi ha una diferència subtil —i irreversible— entre ignorar una cosa i no poder deixar de saber-la. Quan aquesta diferència s'instal·la, ja no hi ha retorn net. El que abans era una experiència privada comença a exigir criteri. I el criteri, quan arriba, gairebé mai ho fa a temps. Si estàs llegint això, és perquè alguna cosa també s'ha desplaçat una mica del seu lloc. No prou per espantar-te. Prou perquè notis que el son —aquest estat que crèiem inofensiu— potser no ho és tant. O potser ho és massa. No et demanaré que creguis res. Només que continuïs. Perquè el que ve a continuació no és una explicació, sinó una aproximació. I perquè tot això va començar molt abans del primer record, del primer somni conscient, del primer intent de despertar. Va començar el dia que em vaig adonar que no sabia si havia dormit.